RECORDS DE L'ANTIC PORT DEL SALER.

El Saler · Febrer 2008 · Jaime Dasí Ferrer.

Quan jo era un xiquet, en els anys 1950-55, hi havia l'antic port del Saler del que, a l'igual que la resta de veïns d'este poble que hem tingut la sort de conèixer-lo , tinc molts bons records.

El port era el centre vital del poble on existia un intens moviment de persones, barques i animals. L'aigua era neta, clara i cristal•lina. Les dones anaven al port a fer la “bugada” i rentaven la roba en la proa dels barquets. A l'estiu , en plena calor, els xiquets nadaven nuets i es tiraven “escabuzons" des de la punta del moll a l'aigua mentres les turbines treien l'aigua del tancat del “Angle” al port.

Abundaven els patos que pasturaven pels canals i sèquies. Cada família, cada casa, tenia un grup de patos en el seu corral. Pels matins obrien els corrals i soltaven els patos i ells sols pel carrer arribaven al port. Allí menjaven el “llepó”, una planteta aquàtica que els patos apreciaven molt, caragolets , plantetes i algun peixet. Per la vesprada amb la posta del sol, tornaven ells sols creuant els carrers del poble i es dirigien cada un als seus respectius corrals. Quan els patets eren xicotets, les dones els acompanyaven fins al port i a la vesprada tornaven a buscar-los cridant “paté, paté, paté” .Els animalets sentien la veu de la seua ama i seguint-la , darrere d'ella , tornaven al corral.

Era un espectacle meravellós ; El Port i la Punta del Moll . Jo em passava moltes hores contemplant com els patos jugaven, pasturaven, renyien entre ells, ranquejaven per l'aigua o feien l'amor.

El port tenia forma rectangular. Per la dreta, direcció nord, comunicava amb la sèquia del canal que arribava fins a Pinedo. Per la part esquerra, direcció sud, comunicava amb el “carrerot del Saler”, el canal que comunica el Saler amb l'Albufera.

 La “punta del moll” com bé diu el seu nom, era punta que sobreeixia entre el port i el camp d'arròs que hi havia en l'extrem sud del port (hui és un hort de tarongers, situat a continuació de la Casa de la Demanà) i servia d'embarcador .

Havien en el port generalment tres classes de barques: “El barquet o albuferenc” el més xicotet d'uns 21 pams. “El barquetot” semblant a l'albuferenc, sense quilla i plà, però molt més gran , uns 50 o 60 pams, i un tercer tipus de barca que estava preparada per a navegar a vela, un bon arbre, una bona quilla, l'antena per a portar la vela llatina, bona proa, corredor, popa i timó. Esta barca tenia uns 60 pams de llargària i transportava 40 o 50 sacs d'arròs de 70 o 80 Kg. cada un. També transportava l'arròs en garbes plenes d'espigues dels camps acabats de segar a les trilladores, per a trillar-los i després a l'era per a assecar-lo.

“El barquetot” estava construït per a poder navegar per aigües poc profundes. A l'hivern quan els camps d'arròs estaven inundats d'aigua “en perellonà” estos barquets es dedicaven a dragar (quan la terra estava seca es deia enterrar). Amb unes aixades llargues treien de les sèquies i canals el fang roig que venia a l'albufera per les sèquies i canals que la comuniquen amb el riu Xúquer i Túria portant aigua roja, del sediment que arrastren els rius. Este fang l'emmagatzemaven en unes caixes o dipòsits de fusta que denominaven “Pasteres” i el transportaven als camps d'arròs pels portells que obrien en les motes i ho descarregaven dins dels camps.

El barquet o “albuferenc” era el més xicotet de tots però el que més utilització tenia, el més aprofitat. Mon pare em comptava que quan es casava un jove o “ fadri”, i li regalaven un barquet de 21 pams era un bon regal perquè ja tenia la ferramenta per a guanyar-se la vida i treballar. En este barquet es podia anar a pescar pels canals i a l'albufera, a l'anguila en les “calaes” o al llobarro, llisa, tenca, muiso, i gambeta gambant amb un gamber. També amb estos barquets s'anava a la pinà pels camps d'arròs .Amarraven el barquet a terra i feien llenya per calfar-se i guisar en el calderer o fumeral que tenien en cada casa o barraca.

Els dies de “tirà” també portaven als caçadors a l'albufera, als llocs o “boquois” o “empavesais” per a matar amb escopetes patos salvatges, fojes, polles d'aigua i altres animals aquàtics. Els dies de “tirà” el port era un trànsit amunt i avall de caçadors i barquers. Molt abans que isquera el sol els caçadors ja estaven en “la punta del moll” per a embarcar en barques grans i xicotetes i ser transportats als llocs o empavesais, per a estar allí a l'eixida del sol, moment en que feien el senyal amb un coet o eixida per a indicar que començava la tirà. A la vesprada tornaven els barquers i caçadors, tots els xiquets anaven a la punta del moll per a veure tots els patos que portaven morts en les proes dels barquets i barques: boixos, sarsets, coll-verts, piulos, fojes, siverts, Cúa de junc, bequerudes, polles, cada espècie amb el seu singular colorit de plomatge. En estos dies de tirà el port i la punta del moll bullien de gent. Era com un dia de festa en el Saler i es que a part de la pesca, la caça era una de les fonts econòmiques del poble.

Les barques eren l'únic mig que existia tant per a transportar l'arròs en garbes o en sacs ja trillat i sec, com per al transport de qualsevol classe de mercaderies i persones, perquè el port del Saler es comunicava per vies fluvials, sèquies i canals amb tots els pobles del voltant de l'Albufera; Pinedo, Castellar, Oliveral, El Palmar , Perellonet, Perelló, Alfafar, Sedaví, Massanassa, Catarroja, Silla, Sollana, Sueca, i molts més.

Les barques més grans que creuaven el port del Saler eren les barques que venien de Pinedo i de Castellar-Oliveral per les sèquies del canal i del petxinar. Estes barques havien de fer un gran recorregut per a arribar als camps d'arròs en l'altra part de l'albufera en els tancats o establiments de l'Alcati, Recati , el de Rojas, l'Astell, el Fangar, l'Abaejo i molts més que pertanyien als municipis de Sueca i Sollana. Eren barques d'uns 15 metres amb un gran arbre per a subjectar la vela i l'antena i a vegades portaven remolcada una altra barca darrere, amb la seua vela i el cridaven “una aparella”. Transportaven l'arròs a les trilladores més pròximes als seus pobles, també transportaven aques, els rossins i cavalls per a treballar els camps d'arròs, llaurar, fangejar i jerugar. Estes barques es quedaven algunes temporades en el Saler perquè construïen un “partidor” en el canal, a la dreta del port i tancaven la navegació a Pinedo.

Però com deia abans les barques eren també un mitjà de transport de les persones .Els diumenges i dies de festa a l'estiu arribaven al Port el Saler les “Barcaes“ plenes de gent per a passar el dia en la platja i la pinà . Estes barques venien de Silla i Catarroja. Arribaven a les nou o deu del matí i partien a les sis o set de la vesprada .Venien famílies sanceres , majors i xiquets , carregats de mantes , bon ató, melons i beguda. A l'hora de la tornada el port bullia de gent i barques . Els passatgers es cridaven uns als altres i els barqueros organitzaven l’embarcà per a tornar –los al seu poble navegant per l'Albufera .

El port tenia un pas a l ‘extrem nord i altre al sud per que passaren les persones i els animals sense afonar-se en el fang i poder creuar el canal .

Les barques tots els anys havien de reparar-se. Per a poder fer-ho es treien les barques a sec. Recorde que els propietaris de les barques buscaven pel poble a hòmens i xiquets; huit, deu, dotze, segons com fora de gran la barca. Hi havia una espécie de varador per a pujar-la i baixar-la, s'agafaven dels escorredors i al crit de “AHÍ VA” del que feia de portaveu tots tiraven fins que la treien al sec. Després l'amo de la barca convidava a tots a una beguda en la botiga.

Una vegada al sec calia canviar les fustes podrides o roïnes per altres noves, això era treball del “calafat”. Era un espectacle veure treballar al “calafat” com li canviava els medils, trabeseres i taules velles, veure com calafatava entre fusta i fusta estrenyent la “estopa” i després enquitranar tota la barca, perquè no entre l'aigua per les juntes.

El calafat mai estava sol. Sempre tènia a part de a l'amo de la barca, algun xiquet o alguna alcavota sense treball, mirant al calafat com treballava. L'amo de la barca tenia que invitar al calafat a l'esmorzar i a este (l'amo de la barca ) sempre li pareixia que el calafat el feia massa llarg l'esmorzar, i d'ahí ve el dit de “açò dura mes que un esmorzar de calafat”.

També en el port estaven les barraquetes i vivers de les anguiles, barraques construïdes dins de l'aigua per a guardar els vivers d'anguiles. Eren barraques de fusta i estaques acanades dins de l'aigua i fang i amb el sostre de borró. Els vivers eren de tela metàl•lica i fusta per a guardar les anguiles.

Les anguiles s'agafaven a l'hivern els dies de mal temps i de nit “fosca” sense lluna, en les calades o redolins en unes “nases” que es cridaven “mornells”. Les guardaven vives i les mantenien per a quan no agafaven. Després les venien al mercats de València: El Central , Russafa, Cabanyal. Mon pare em comptava que abans les dones anaven a peu per la platja fins al cabanyal carregades amb una cistella plena d'anguiles per a vendre-les en el mercat.

I per acabar , Quin record ; “PASEOS AL LAGO EN BARCAS A VELA Y A MOTOR “Qui dels que hem tingut la sort de conèixer-lo no recorda este cartell en “La Punta del Moll” ? Els passejos a turistes i visitants pel canal fins al llac i tornada era una importantíssima font d'entrada econòmica en aquells anys en el que la gent del Saler ja convivia amb alemanys , francesos i d'altres nacionalitats que venien a passar els mesos d'estiu .

El port era el lloc més típic i amb més encant que tenia el nostre poble . Era la joia més preada . L'Autopista se´l va tragar .

Esperem que les autoritatas competents com a representats del sentir d'este poble ens concedeixen al Saler la proposta efectuada pels “Amics de la Casa de la Demanà “ i que el Saler torne a tindre el seu Port junt al Poble .No tornaran molts d'estos records però el Port junt al poble com ha segut sempre ajudarà que al menys estos records no es perguen i perduren passant de generacions a generacions

El Saler . Febrer 2008 . Jaime Dasí Ferrer .